El treball de la pedra s'inicia en la Prehistòria amb l'arquitectura megalítica, continuant especialment en les innumerables construccions d'Egipte i en la revolució estètica grega, i arribant al seu punt més àlgid en la arquitectura romana.
Durant la República i l'Imperi romà es van consolidar les tècniques per construir en pedra. Un estat fort, basat en la unitat política i administrativa, va permetre la construcció en aquest material de grans monuments i obres d'enginyeria; teatres, temples, ponts, aqüeductes,...
La caiguda de l'imperi romà va suposar per Occident un llarg període de decadència en l'arquitectura. Les noves monarquies invasores no tenien la força econòmica necessària per poder finançar el manteniment de les antigues ciutats romanes, i la noblesa i l’església tampoc es trobaven en disposició de dur a terme projectes tant costosos.
Durant l’Edat Mitjana l’arquitectura es va haver de limitar a utilitzar materials tan pobres com el fang i la fusta. La utilització d'aquests materials peribles va provocar la decadència de les tècniques clàssiques dels picapedrers. A Europa solament alguns estils arquitectònics com l’art Carolingi o el pre-Romànic Hispà van seguir utilitzant la pedra en les seves construccions, encara que la tònica general va ser la utilització de la fusta i el fang.
A partir del segle X es produeix a Europa el pas progressiu de la fusta a la pedra. Les grans invasions que van devastar el continent entre els segles VIII al X, obliguen a recuperar la pedra com a material constructiu. Aquest material era més útil per la construcció d’obres militars com el Chateau Coudray (França) o les fortaleses de Rudesheim sobre el Rhin (Alemania).
Durant el segle XI apareix el Romànic, un nou estil arquitectònic que utilitzarà els coneixements constructius heretats de l'antiga Roma. Les ruïnes romanes i la conservació de certa literatura clàssica van permetre la recuperació de l’ofici del picapedrer. Obres com “De Architectura Libri Decem” del gran arquitecte romà Vitruvio, “Las Antigüedades” de Varrón, l’obra enciclopèdica “Historia Natural” de Plinio el Viejo, o les “Etimologias” de San Isidoro, son un exemple clar de la influencia de la literatura clàssica. El Romànic va ser l’estil d’àmbit europeu que va estendre l’ús de la pedra.
Durant el primer Romànic o Romànic Llombard el primer material usat va ser el maó. La pedra va ser introduïda posteriorment en forma de carreus irregulars que imitaven la forma del maó. No va ser fins el Romànic clàssic o segon Romànic (segle XI al XIII) que es van començar a tallar els carreus tal i com els entenien els romans; en blocs escairats. Juntament amb el nou material, també es van recuperar elements constructius com els pilars, les columnes adossades i el arc de mig punt.
Els sistemes de voltes de canó i les cúpules semiesfèriques van permetre el cobriment dels edificis amb pedra, una de les grans fetes del Romànic. Aquestes, però, feien necessaris murs molt gruixuts per aguantar tant de pes, el que impossibilitava l'obertura de prou finestres per il·luminar els seus interiors. No va ser fins els segles XII i XV que es va estendre per Europa el denominat estil Gòtic, basat en la utilització del arc apuntat i la volta de creueria. Mitjançant aquests elements, el pes de les voltes quedava concentrat en els pilars subjectats des de l’exterior per contraforts. Això va possibilitar l’eliminació del mur de carrega i la seva substitució per vitralls. El resultat va ser la creació d'un nou espai interior inundat de llum.
Els protagonistes de tots aquests canvis van ser, sens dubte, els picapedrers. Dins de les diferents categories de picapedrers trobem els mestres d’obra. Aquests, que dissenyaven els edificis i coneixien les tècniques constructives, adquirien el material i dirigien la feina. Eren els veritables artífexs de l’obra.
l’Ofici de picapedrer va aconseguir un gran prestigi social. No hem d’oblidar que van ser ells els hereus de les tècniques clàssiques que van permetre la construcció d’esglésies, catedrals, monestirs, castells i palaus. Dominaven uns mètodes de construcció i unes tècniques de talla desconeguts per la resta d’obrers. La seva feina es trobava molt per sobre de la de constructors d’edificis de fusta i cases de tova. Les classes superiors –la noblesa, l’església i la corona- constituïen la seva clientela i sovint tractaven directament amb ells. Això va fer augmentar la seva consideració social i elevà el seu nivell de vida per sobre del de la resta de treballadors. Els picapedrers van voler diferenciar-se creant un sistema de relacions laborals propis i organitzan-se en associacions anomenades lògies, l’origen de les quals sembla estar en les associacions de treball romanes (collegia). En les lògies els picapedrers es posaven a les ordres d’un mestre i es dirigien per normes escrites (estatuts), entre les quals es trobava la custodia secreta de les tècniques de construcció.
La paraula lògia prové del lloc on els picapedrers treballaven a peu d’obra mentre s’aixecava l’edifici. Aquesta estava formada per una galeria coberta i oberta al menys per un costat. En el seu interior els picapedrers treballaven protegits de les inclemències del temps. Una de les més representatives, i de la qual es conserva més documentació, es la de la catedral d’Estrasburg del segle XIII.
Dintre de les lògies hi treballaven picapedrers de diferent nivell que es feien anomenar maçons. De la paraula francesa “maçon” (mason, en angles), que significa genèricament obrer de la construcció o paleta, deriva la catalana maçó i, d’aquí, el terme maçoneria. La maçoneria es defineix com “associació secreta de maçons”, i remunta els seus orígens a les confraternitats medievals d’obrers. Aquests obrers, especialitzats en la talla de pedra, per distingir-se van començar a denominar-se amb vocables específics. Els picapedrers anglesos de menys nivell, que tallaven bàsicament carreus, es feien anomenar “rough-mason”, i els de més nivell, que tallaven motllures, capitells, escultures, ”freestone”. El terme “freestone-mason” es va convertir en “free-mason”, des d’on sembla que va derivar a altres idiomes: “freimaure” en alemany, “francmaçon” en francès, o francmaço en català. Això explica que a la maçoneria se l’anomeni també francmaçoneria.
Encara que sembla que van existir associacions maçòniques medievals en diversos països europeus, les lògies alemanyes i les d’Europa central van ser les més actives, coordinades per la gran lògia d’Estrasburg, on es reunien per posar al dia els seus estatuts i tractar qüestions tècniques o d’organització. No existeixen documents tan antics que ho corroborin però es creu que el sistema associatiu dels maçons va començar amb el renaixement de les construccions en pedra durant el segle XI, ja que es a partir d’aquest segle que apareixen les marques de picapedrer.
Les lògies es dirigien per estatuts que determinaven l’organització i el seu funcionament, i en ocasions es completaven amb reglaments que posseïen un caràcter més concret, regulant la feina dels maçons. Els estatuts estaven compostos per gran quantitat d’articles que els donaven un caràcter peculiar i els diferenciaven de la resta dels obrers. Els estatuts de les diferents lògies contemplaven l’existència de tres categories laborals molt jerarquitzades; aprenent, company i mestre.
A partir del segle XVI, amb l’aturada de les grans construccions en pedra, la nova concepció renaixentista del arquitecte i l’aparició de les primeres acadèmies d’arquitectura, el picapedrer comença a perdre importància social i nivell de vida.
Durant el segle XVII van aparèixer dintre de les lògies els maçons acceptats, membres de l’alta societat que patrocinaven els gremis i sufragaven les obres compostes per edificis de caràcter civil. Els picapedrers, poc a poc, van ser substituïts per aquesta nova maçoneria especulativa i filosòfica que es va apropiar de la seva estructura i símbols.
Les noves lògies van néixer el 1717 quan quatre lògies de Londres funden la Gran Lògia d’Anglaterra.
PER MÉS INFORMACIÓ:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada